Y a preguntas sin respuesta
¿quién te podrá responder?
Antonio Machado


M’ensenyà l’escola a llegir
paraules, equacions, enciclopèdies.
Però què en faig jo ara, d’aquest paisatge?
Com traduiré la soledat d’aquesta platja?
Com lletrejar l’arena que a les ones entrega
els castells dels infants? Consentirà un diccionari?
M’exigirà música, espills, la ingenuïtat d’un eco?
És això una prunera? I aqueix vers, una catifa
d’albarsana voltant la timoneda?
Podria callar-me com el silenci aquell del desert,
com els terrats de Canà després dels impactes,
com la mina sorda tot just abans d’esclatar,
com un poble emmudint després del napalm?
Amb quin mot podria transcriure la muntanya
que en el meu camí reivindica tanta presència?
Quin idioma no em trairà la mirada i la llàgrima?
I en quin llac, quina font me la podria llegir?
Admetrà sinònims aquesta pedra? I aquell míssil?
Amb quin copulatiu conjugaré el riu i l’arbre?
I en quin temps? Però, és que hi ha temps?
I com desxifrar el dolç verí d’aquests llavis?
Em demanen una abraçada? Destil·len odi?
Quina gramàtica podria abastar tanta tendresa?
Com pair el coratge o la insolència de dir
que he estimat si, per a declarar el meu amor,
desconec el llenguatge d’allò que em faria feliç?